viernes, 25 de septiembre de 2009

Impostos (II)

Article publicat al Tottarragona.cat.

Com deia a l’article Impostos (I) sóc partidari de pujar els impostos directes als més rics, i sóc contrari a la pujada dels indirectes, i m’agradaria explicar el perquè per allò de la pedagogia que explicava.

El primer de tot és explicar el perquè una sèrie d’impostos poden afectar més a als ciutadans amb rendes més baixes.

Per això hem de dividir els impostos en dos grups: els directes i els indirectes.

Els impostos directes són aquells que ens retenen per l’exercici de les nostres activitats, allò que normalment anomenem renta. En el cas dels assalariats ho són l’Impost de la renta sobre les Persones Físiques (IRPF) i els impostos per la Seguretat Social entre d’altres.

Els impostos indirectes son aquells que s’apliquen als bens de consum, són exemples d’aquest tipus l’IVA i els impostos especials, com els que graven als carburants, a l’alcohol i al tabac, entre d’altres, però hi ha molts més ben ocults i dissimulats.

Crec que és fonamental entendre la diferencia entre uns i altres, ja què si baixen els impostos directes i pugen els indirectes proporcionalment acaben pagant més els que menys tenen. És a dir consumint el mateix una persona que cobri 16.000€/any pagarà un percentatge més alt de seu sou en impostos que una persona que cobri 60.000€/any.

Els impostos directes normalment són de tipus progressiu ja que haurien de gravar més als que més tenen, però de vegades aquesta pretensió ha esta devaluada. Com persona d’esquerres crec que aquestos impostos han de potenciar la seva progressivitat el màxim possible, per tal de complir amb la funció redistributiva de la riquesa, alhora que ha de permetre al Estat recaptar per fer front a les despeses.

Moltes vegades se’ns ven com positiva la rebaixa fiscal dels impostos directes, i personalment crec que és un error. Normalment quan parlen de rebaixa d’impostos per “tots” acaben sortint més beneficiats els de sempre, és a dir els que més tenen.

Com a exemple les reduccions d’IRPF, si per exemple diuen que baixen el tipus màxim del 50 al 48 i el mínim del 20 al 18 això no afectarà per igual al ciutadans que paguen en el diferents trams.

Si (A) cobra 5000 € al mes i grava el tipus màxim amb la rebaixa passarà a pagar 100€ menys. Per contra si (B) cobra 1500 i grava el tipus mínim tant sols aconsegueix una rebaixa fiscal de 30€, això passa quan les rebaixes no són progressives i a més si es fan sempre surten més beneficiats els més rics.

Buscant informació sobre impostos m’ha semblat “curiosa” la eliminació a l’any 1998 (Govern PP) del conegut com IAE (Impost d’Activitats Econòmiques), aquest impost de caràcter redistributiu a nivell local (l’Ajuntament era l’encarregat de gestionar-lo), que va ser substituït mitjançant l’aplicació de un tram d’IRPF, IVA i impostos especials. És a dir es va eliminar un impost directes a les empreses i és va substituir per altres impostos que acaben pagant els consumidors, és a dir els ciutadans de forma indirecta. És un exemple entre molts de com la dreta política entén la política impositiva.

El que ha de quedar molt clar és que els impostos indirectes graven a tots els consumidors per igual (amb la mateixa quantitat econòmica) sense tindre en compte el nivell de renta. Els impostos indirectes no tenen funció redistributiva i tant sols serveixen a l’estat per recaptar la mateixa quantitat a tothom sense tindre en compte la renta.

Uns exemples per analitzar l’impacte social d’aquestos impostos indirectes és mitjançant alguns exemples:

• El famós “cèntim sanitari” que grava els carburants per destinar un cèntim per litre a la sanitat, crec que és qüestionable que tothom tingui que pagar un plus sanitari sense tindré en compte la diferencia de recursos dels conductors. Si hi ha que posar X milions més per sanitat és molt més just que es pagui mitjançant impostos directes progressius, posant cadascú el proporció als seus guanys.

• La ITV no té en compte ni el valor del cotxe ni la renda del propietari cobra a tothom per igual, és un altre exemple de impost indirecte (ja que la inspecció és obligatòria), que fa que a uns els representi un 5% del seu sou pagar la inspecció i a altres tant sols un 1%.

Jo sóc defensor de un model impositiu directe, i crec que Zapatero l’encerta proposant la reforma, ara queda fer-la bé i no perjudicar als de sempre amb una mala política fiscal. Si fins ara crec que s’equivocava abaixant-los ara s’ha d’exigir que la pujada estigui ben regulada i estudiada.

Que es determini molt bé a qui i com s’ha pugen els impostos, perquè si es fa malament no solucionarem res, en tot cas l’empitjorarem.

"Lo más difícil de comprender en el mundo es el impuesto sobre la renta."
Albert Einstein

INFORMACIÓ DEL ACORD DE MESURES D'OCUPACIÓ JUVENIL

jueves, 24 de septiembre de 2009

SI AL AVANCE EN POLÍTICAS SOCIALES

martes, 15 de septiembre de 2009

Del dret a decidir en societats democràtiques

Com socialista crec que la ciutadania lliure, decideix i exerceix la seva llibertat constantment, dia a dia, i és en aquest exercici de la llibertat el que defineix a una societat democràtica, aquesta capacitat de decidir lliurement és un dels pilars fonamentals de la democràcia. I aquesta llibertat al nostre sistema democràtic té dos maneres diferents de ser exercida, mitjançant la democràcia directa i mitjançant la democràcia representativa.

La democràcia directa és la que permet a través dels referèndums que els ciutadans es pronunciïn, individualment i lliure, sobre qüestions polítiques d’importància transcendental. Així ho han fet els ciutadans i ciutadanes de Catalunya en votar la Constitució de 1978, l’Estatut de 1979 i, ben recentment l’Estatut de 2006.

La democràcia representativa assegura la participació dels ciutadans en la gestió de la cosa pública a través de les institucions democràtiques. Unes institucions que desenvolupen les seves tasques en funció de la representació fruit de la lliure voluntat ciutadana, a través de la qual es vertebren majories polítiques de signe divers que estan subjectes a un mandat limitat que sols pot perllongar-se a través d’una nova decisió ciutadana.

Els catalans i catalanes hem escollit i hem decidit reiteradament dotar-nos d’un marc competencial i estatutari a l’empara dels successius Estatuts d’Autonomia, i amb l’aprovació de la Constitució. L’últim d’aquests actes de lliure decisió va ser el donar un suport majoritari a l’Estatut del 2006.

Darrerament ens hem trobat amb la discussió al voltant del “referèndum” d’Arenys: si es recolzava o no, si era legal o no, si es representatiu d’alguna cosa o no.

Jo no he recolzat la proposta de referèndum, per entendre que quan el volia organitzar l’ajuntament aquest incomplia la llei ja que aquesta no és una competència municipal, i no li he donat cap validesa legal o representativa de res quan finalment l’ha portat a terme una entitat privada, que si pot organitzar les consultes que vulgui, encarà que no tenen cap vinculació ni validesa legal com ja he dit. Alguns estaran molt contents i es sentiran els herois del món per recolzar aquesta proposta però jo crec que hi ha coses més importants per les que lluitar que els temes identitaris.

Crec que els Ajuntament poden organitzar consultes sobre temes de la seva competència sempre que obtinguin prèviament la corresponent autorització, segons marca la llei, però que no s’ha d’utilitzar aquest dret per incomplir la llei com es pretenia a Arenys, ja que ningú pot estar per sobre de la llei i les administracions han de donar exemple.

Hi ha gent que dona suport a referèndums il·legals amb l’excusa de que legalment no són possibles, però jo crec que si Catalunya no és independent és perquè els catalans no han donat mai un suport majoritari als partits que es declaren a favor de la independència. En el moment que la independència fos l’elecció hegemònica a Catalunya ningú la podria negar, però ara per ara i per molt que cridin i vulguin autoatorgar-se la representació majoritària de la voluntat dels catalans, no ho son.

L’altra pregunta que jo em faig és: ¿aquestos que ara diuen ser uns grans demòcrates i que no reconeixen la llei vigent, acceptarien un referèndum contrari? És a dir en una Catalunya independent permetrien un referèndum d’unificació amb Espanya?

Com socialista defenso un projecte federalista. Un projecte que té voluntat de sumar i representar a la majoria del catalans, que no veuen incompatible sentir-se catalans i espanyols, que no volen fer dels diferents graus d’identificació nacional un element de conflicte i de divisió, i que defensen l’autogovern de Catalunya dins del marc espanyol. El meu projecte és el projecte del PSC, un projecte que comporta la defensa del ple desenvolupament de l’Estatut del 2006 i l’evolució de l’Estat de les Autonomies en un sentit federal que a la pràctica ja comença a existir.

En aquest moment l’Estatut de 2006, aprovat en referèndum pels catalans i catalanes, representa la consecució d’una de les fites més importants de la història recent del nostre país. I és la defensa d’allò que la ciutadania catalana va decidir en referèndum el 18 de juny de 2006, el que veritablement representa la defensa del dret a decidir dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

S’ha de desenvolupar un estatut que donarà més autogovern, més i millor finançament i el reconeixement de nous drets socials com alguns dels trets més remarcables d’una llei que, sens dubte, marcarà de manera decisiva i positiva el futur del nostre país.

Defensar el ple desenvolupament de l’Estatut del 2006, que va comptar amb el recolzament de CiU, PSC i ICV-EUiA és la millor forma de defensar l’autogovern de Catalunya i l’evolució d’Espanya en un sentit federal.

Embarcar-se ara en altres consultes, en el moment en que el Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat sobre els recursos presentats contra l’Estatut, és fer el joc als que estan en contra del procés de l’autogovern català.

miércoles, 9 de septiembre de 2009

Lean y decidan: SICAV

No me gusta ir de listo, pero tampoco me gusta que me llame ignorante ningún “listo”.

Así que por alusiones como he dicho mil veces y no me cansaré de decir, “NO”, no soy economista y no pretendo serlo, no doy opiniones científicas o técnicas sobre aplicación económica, doy opiniones políticas sobre económica. No pretendo diseñar ningún sistema impositivo, dibujo mi pensamiento político sobre fiscalidad. Y los datos que doy a nivel económico no me los invento, son sacado de libros o artículos de otros autores, y analizados e interpretado por mí en la medida que me permiten mis conocimientos en la materia. Y en este caso voy a atreverme a dar una información más técnica (tras la lectura y resumen de varios artículos y documentos sobre el tema) pues creo que ahora sí podría montar una SICAV, si tuviera 2’5 millones de Euros para poder hacerlo.

El Sr. Jordi Roca, defensor de la causa de los que si tienen esos 2’5 millones de €, ha querido aleccionarme, de una forma chulesca y desafortunada a mi entender, sobre una afirmación que hice en el artículo Impostos (I), publicado en este medio de comunicación, y todo y que no era mi intención primera esta es mi contestación:

Jordi Roca como usted sabe o debería saber después de escribir su artículo las Sociedades de Inversión de Capital Variable (SICAV) son un pseudo-fondo de inversión, que formalmente son una empresa y son utilizadas por los más ricos para canalizar sus negocios. Teóricamente están constituidas para favorecer el ahorro colectivo a cambio de ofrecer condiciones ventajosas, sobre todo de tipo fiscal, pero en realidad se han convertido en un instrumento de evasión fiscal para las grandes fortunas.

Esto sucede porque las SICAV se han convertido en la mayoría de ocasiones en una trampa, ya que un solo accionista aporta la mayoría del capital y los otros 99 (o más) son simples "testaferros" para lograr el mínimo exigido. Eso hace que en la práctica, una única fortuna se beneficie de una fiscalidad favorable.

Estas sociedades gozan de una serie de exenciones fiscales si se cumplen ciertos requisitos: un capital mínimo de 2,5 millones, y estar bajo supervisión de la CNMV. También se pide que las SICAV tengan al menos 100 accionistas, pero al final esto se hace con uno que tiene el 99,9% y 99 testaferros que se reparten el 0,1% restante, a razón de un 0,001% cada uno, así que como si no existiera... eso es lo básico, el que quiera detalles de legislación, fiscalidad y requisitos de las SICAV puede verlo aquí.

Entre los beneficios mencionados nos encontramos con un tipo de gravamen en el Impuesto de Sociedades al 1%, frente al 30% de las grandes empresas y el 25% de las PYMES (corrijo el dato dado en el anterior artículo). Pero en realidad la gran ventaja de las SICAV no es, en contra de lo que muchos creen, que permita reducir los impuestos que se pagan, sino que permite diferir su pago.

El funcionamiento es el siguiente: el "rico" de turno crea una SICAV con su dinero, de forma que ahora el dinero está a nombre de la SICAV; y la SICAV lo invierte, igual que haría un inversor rico o un fondo de inversión, pero los posibles beneficios obtenidos de la inversión están virtualmente exentos de impuestos (pagan un 1%), mientras el capital permanezca en la SICAV, y sólo se tributa cuando la SICAV devuelve el capital al "rico" de turno, y entonces se paga lo mismo que cualquier otro inversor: un 18%.

Vamos que mientras por un lado, un trabajador mileurista con sus ahorros en un depósito a plazos paga por el IRPF y también ve como se le descuenta un 18% por las rentas de ese exiguo capital.

Por el otro, un multimillonario que, junto a 99 hombres de paja, monta una institución de inversión colectiva en forma de sociedad (SICAV), que solo tributa el 1% de los beneficios que obtiene y se ahorra pagar anualmente el 18% de la generación de rentas de ese capital que tiene invertido en la SICAV, que solo pagará en el momento en que se proceda al reparto entre accionistas cosa que nunca hace… y nunca se hará, pues muy mal le tendrían que ir las cosas… como todos sabemos.

Es decir que la SICAV como una caja fuerte donde puede ir metiendo dinero, acumulando dinero, y no pagará cada año el 18% de las rentas de ese capital, solo pagara el 1%.

Eso sí el Sr. Jordi Roca está preocupado porque el día que lo saquen tendrán que volver a pagar el 18%... de verdad alguien cree que lo sacarán.

Las SICAV se han convertido en refugios de grandes capitales para no tener que pagar impuestos, eso si todo y estar guardado, y a diferencia de una inversión a plazo fijo en un banco, pueden comprar y vender bienes con ese dinero y disfrutar de ellos, ahorrándose de por vida, como ya he dicho, el pago del 18%, se dedicaran a comprar las propiedades: casas, coches, yates, desde la SICAV y a disfrutarlos las personas físicas en nombre de las jurídicas, ¿para qué necesitan sacarlo? ¿Alguien se cree que son tontos?

Por último también me gustaría aclararle al Sr Roca, al que veo preocupado por los impuestos que pagan los más ricos de este país, que las grandes fortunas, no tributan en el IRPF en exclusiva, siempre pueden canalizar o hacia el IRPF o hacia el impuesto de sociedades, y siempre lo canalizan hacia donde más les convenga en ese momento para pagar menos impuestos.

La forma de no pagar tampoco el impuesto de sociedades es la siguiente: La familia se dota de varias sociedades controladas por ellos mismos, primos, hermanos, titos etc. entre ellos simulan compras y ventas fraudulentas, de manera que, a 31 de Diciembre el resultado de todas ellas arroja una pérdida patrimonial y por eso no tienen que pagar nada, ni en sociedades ni en IRPF.

No pretendo tener la razón absoluta, pero creo que a nadie que utilice algo la lógica se le puede escapar que las SICAV están siendo utilizadas para evadir impuestos por los más favorecidos del sistema económico existente, y encima cuando se crítica la situación algunos intentan defenderlos queriéndonos hacer ver que pagan proporcionalmente más impuestos que los demás.

¿Quién engaña, el que dice que las SICAV están sirviendo para la evasión de impuestos o el que pretende hacernos creer que el empresario rescata su dinero anualmente y pagan más impuestos que los demás, cuando no tiene obligación de hacerlo y le beneficia no hacerlo? ¿Quién haciendo uso de medias verdades nos cuela “su verdad” para que se convierta en dogma de fe sin poderse poner en duda?

Desde luego yo no llamaré ignorante a nadie, en todo caso lo llamaré “listo”, pues hay que ser muy listo para utilizar la demagogia de esa manera. Y lo llamaré “listo” porque hay que serlo mucho para poder considerar ignorantes a los demás sin llegar a parecerlo uno mismo.

Salud y que el lector decida que versión prefiere creer.

 
Design by Free WordPress Themes | Bloggerized by Lasantha - Premium Blogger Themes | Best WordPress Themes